Consumir fins a esgotar-nos
Vivim envoltats de bosses, de pantalles que ens repeteixen allò que “necessitem”, d’ofertes que s’esvaeixen en hores i de marques que ens prometen ser “únics” mentre venen exactament el mateix a milions de persones arreu del món. El consum s’ha convertit en el llenguatge comú de la nostra època —una forma de comunicar qui som, o almenys qui volem semblar.
Aquest novembre, a Doblecheck, hem decidit aturar-nos a mirar-ho de prop. Hem dedicat el número al consum: al que fem, al que ens fan fer i al que tot això diu de nosaltres. I sí, potser sona a tòpic parlar de moda, però és que la moda és una de les indústries més honestes a l’hora de mostrar-nos les nostres contradiccions. Ens parla de qui som, però també de qui volem semblar. Ens promet identitat, estil i llibertat, però a costa d’un planeta que ja no pot més i d’una mà d’obra que, massa sovint, ni tan sols pot posar-se la roba que fabrica.
Les marques per a joves saben perfectament com jugar les seves cartes: preus baixos, col·leccions setmanals, estètiques canviants i un discurs que ven autenticitat mentre produeix uniformitat. És fàcil caure-hi, perquè el sistema està dissenyat per fer-nos sentir que no en tenim prou, que sempre falta “alguna cosa més”. I així, a base de clics, carritos i devolucions, el consum ja no és un acte de necessitat, sinó un ritual emocional.
Però la moda és només una part del relat. També hi ha el consum cultural, que s’ha convertit en una altra forma de marcar estatus. Al cinema, les grans produccions comercials eclipsen les petites històries, les que incomoden, les que fan pensar. Anem al cinema per veure el que tothom veu, no necessàriament el que volem veure. Passem hores escollint sèries o planificant viatges sense adonar-nos que, sovint, consumim experiències com si fossin productes, buscant més la foto que el record.
I en aquest joc global, els comerços locals són els que més pateixen. Botigues de barri, llibreries independents, restaurants familiars… tots formen part d’un ecosistema cultural que s’està esgotant lentament, devorat per la pressa i la comoditat del “comprar ara, rep demà”. Potser cal recordar que darrere d’una compra petita hi ha un gest immens: preservar una manera de fer, una comunitat, un ritme de vida.
Tot això, però, també volem mirar-ho amb una mica d’humor. Per això hem sortit al campus a gravar el nostre ¿Cuánto vale tu outfit?, una forma divertida de posar llum sobre aquesta bogeria col·lectiva que ens porta a mesurar el valor personal en funció del que portem posat. Riure’ns de nosaltres mateixos també és una manera d’entendre’ns millor.
Aquest número de Doblecheck no pretén donar lliçons, sinó obrir preguntes. Com podem consumir d’una manera més conscient? Quina part del nostre temps, diners i identitat deixem en mans d’un algoritme? Fins a quin punt el que comprem defineix el que som —o el que voldríem ser?
Vivim en una societat que ens diu constantment que “necessitem més”, però potser el veritable acte de resistència és començar a voler menys. O almenys, voler millor.
Perquè potser el consumisme no s’acabarà demà, però sí que podem començar a mirar-lo d’una altra manera: amb més sentit crític, més coherència i, sobretot, amb consciència. I potser així, entre tots, aconseguim que consumir no sigui sinònim d’esgotar-nos, sinó una oportunitat per construir una societat més justa, més lenta i més humana.
