Entrevista a Judith Colell, directora de 'Fontera'

El passat divendres 12 de desembre s’estrenava Frontera (2025), la nova pel·lícula de Judith Colell (Elisa K, 2010), un thriller històric ambientat en la postguerra espanyola que narra com un poble fronterer dels Pirineus ajuda jueus a fugir del nazisme. Miki Esparbé, Bruna Cusí, Jordi Sánchez i Maria Rodríguez-Soto protagonitzen aquesta cinta que, en paraules de la directora, no només és entretinguda, sinó que dona lloc a una reflexió un cop acabada. Amb un impressionant disseny de producció, Frontera és una de les apostes més ambicioses del cinema català d’aquest any. 

Com arriba a les teves mans el guió de Frontera i què t'impulsa a voler dirigir-lo —amb la dificultat que comporta aixecar una pel·lícula—?

El guió m'arriba a través de la productora, de la Marta Ramírez. El Miguel Ibáñez Monroy i el Gerard Jiménez havien escrit el guió, perquè el Miguel havia llegit una entrevista a un noi que explicava que el seu pare havia sigut duaner a la Vall d'Aran i havia ajudat jueus i altres refugiats a fugir dels nazis i travessar la frontera. A partir d'aquí, ell va estirar el fil, va fer canvis a la història original, evidentment... va agafar informació d'altres fonts, i va escriure aquesta història. I la Marta Ramírez i jo havíem treballat juntes a Elisa K, i em va dir: "Escolta, crec que tinc una història que et podria agradar". Jo li vaig contestar: "Però m'estàs fent sortir de la zona de confort, jo faig pel·lícules petitones, aquesta és una pel·lícula molt gran, d'acció, amb thriller…” I de seguida, quan li vaig dir que sí, vaig veure que el que m'interessava més de la pel·lícula era com dialoga amb el present, perquè parla de persones que fugen de la guerra, que fugen de la fam, que fugen del terror, al cap i a la fi. I el poble actua una mica com a mirall de què som avui dia, no? Hi ha persones que volen ajudar incondicionalment, d’altres que volen condemnar incondicionalment, algunes que miren cap a un altre costat com si la cosa no anés amb ells. I en el present passa el mateix, hi ha moltes persones fugint de l'horror, fugint de la guerra, fugint de la fam… Em va semblar molt interessant poder parlar del present revisant el passat. 

Frontera és un drama d'època, és també una pel·lícula amb gran càrrega social… Com a directora, com la definiries?

És una pel·lícula que toca molts temes... Es pot definir com a drama històric, però també com a thriller, com a pel·lícula bèl·lica en algun moment determinat, també com a pel·lícula social. Penso que no és una sola pel·lícula, són moltes en una.

Com deies, és el llargmetratge més ambiciós que has dirigit, fins ara se't coneixia per fer un cinema més intimista... Com ha estat rodar una pel·lícula d'aquestes magnituds?

Doncs complicat, però amb l'ajuda d'un equip tècnic magnífic que ha fet una feina espectacular —tant de direcció artística, com de vestuari, com de fotografia…— la cosa ha sigut molt fàcil. De totes maneres, sempre és complicat fer una pel·lícula, sigui petita o gran. I pel que fa a aixecar finançament, he de dir que a vegades és més fàcil aixecar una pel·lícula grossa que una de petita. Jo m'he estat molts anys intentant aixecar pel·lícules més d'autor, més intimistes, més personals... A vegades les pel·lícules que són més accessibles al públic són més senzilles d'aixecar. No més fàcils de rodar, perquè rodar ha sigut molt complicat, però he de dir que tenir l'equip que he comptat ha fet que sigui més fàcil fer la pel·lícula.

La pel·lícula té un repartiment coral: la Bruna Cusí, en Jordi Sánchez, en Miki Esparbé, la Maria Rodríguez-Soto... Com ha estat treballant amb aquests actors? 

Doncs una meravella. És un repartiment espectacular. Són tots molt bons actors, amb això no descobreixo res, és potser el Dream Team del cinema català... o una gran part del Dream Team de cinema català. Però és que a més són actors i actrius que qüestionen, que s'impliquen, que treballen amb tu. Hem estat setmanes discutint cadascuna de les accions que feia cada personatge i revisant amb ells amunt i avall cada personatge per donar-los-hi més capes. I aquesta és la manera que a mi m'agrada treballar. Treballar amb persones implicades, que no només et diuen: "No, digues-me què he de fer, on m'he de posar i com m'he de vestir", sinó persones que et demanen anar més enllà i fer els personatges molt més rics. Això ha sigut magnífic. I la veritat és que són tots... treballaria amb tots una altra vegada immediatament.

El cinema català i en català passa per un grandíssim moment, l'any passat El 47 guanyava cinc premis Goya, fa uns mesos s'estrenava Romeria de la Carla Simón… Creus que estan canviant les coses?

Ja fa un temps que estan canviant les coses. No oblidem que Sitât també és catalana. Vull dir que aquest any tenim Romeria, tenim Sirât, tenim Sorda, tenim Los domingos —que té part de producció catalana—... A Catalunya estem fent molt bon cinema. I a més, el que és més important, estem fent molt bon cinema en català. L'any passat vam tenir Casa en flames, vam tenir El 47... I penso que això és molt bo, perquè ja a festivals hi estàvem molt presents, però ara a sobre hem aconseguit connectar amb el públic. I això és un pas importantíssim, perquè, al cap i a la fi, el públic és per qui fem les pel·lícules. Jo estic molt contenta, com a presidenta de l'Acadèmia de cinema català estic encantada de com està anant el cinema català, i espero que seguim en aquesta línia.

Per acabar, per què el públic no es pot perdre Frontera als cinemes aquest Nadal?

Perquè és una pel·lícula que parla del nostre passat, una pel·lícula que explica una part de la nostra història molt desconeguda. I també una pel·lícula que dialoga amb el present, que a més de ser evidentment entretinguda —passen moltes coses, hi ha acció, hi ha thriller, hi ha molts personatges— explica una història molt profunda... És una pel·lícula que dona lloc a la reflexió un cop acabada, i que penso que està agradant molt. Per allà on l'hem passat ha tingut una rebuda molt, molt bona. Amb uns actors meravellosos, un Pallars Sobirà que és indescriptible com n'és de bonic…