PARLEM AMB RAMON PELLICER, PRESENTADOR DE TV3

"Quan mires a l’objectiu de la càmera estàs mirant als ulls de l’espectador"

  • Ramon Pellicer afirma que el periodisme de TV3 ha estat rigorós, independent, objectiu i plural davant la situació política de Catalunya
  • "La nostra obligació és amb l’audiència i ella ens tria si som imparcials, fidels a la realitat, estrictes i no sucumbim a les pressions que rebem"
  • "El millor consell per presentar un telenotícies és ser tu mateix", apunta Pellicer
El periodista Ramon Pellicer ha realitzat una pràctica amb els alumnes de segon curs. (UIC Barcelona / DOBLECHECK)
El periodista Ramon Pellicer ha realitzat una pràctica amb els alumnes de segon curs. (UIC Barcelona / DOBLECHECK)

Ramon Pellicer (Barcelona, 1960) és l'actual presentador del TN del cap de setmana de TV3. El periodista ha assegurat haver complert molts dels seus reptes: presentar un programa de ràdio, presentar un telenotícies, i fer programes d'investigació, on destaquen l'Entrelínies i Testigo Directo.

Pellicer ha visitat la Universitat Internacional de Catalunya amb l'objectiu d'oferir una pràctica als alumnes de segon curs de Periodisme. 

Vivim temps convulsos a Catalunya. Sembla que la societat i els mitjans de comunicació s’han polaritzat. Un mitjà públic com TV3 té més que mai l’obligació de fer un periodisme rigorós i independent?

El periodisme de TV3 sempre ha estat rigorós, independent, i amb una aposta clara per l’objectivitat i la pluralitat. És garantia que s’hagi dotat d’un consell professional que vigila fil per randa que s’apliqui el codi deontològic al cent per cent i el seu llibre d’estil. A més a més, al ser un mitjà públic, estem sotmesos al control del CAC i del Consell de la Informació del Col·legi de PeriodistesSi tots aquests coincideixen al dir que la feina que està fent TV3 està dins del millor periodisme vol dir que la televisió pública de Catalunya ha trobat el camí adequat. 

És possible aquest periodisme rigorós i independent amb totes les pressions que existeixen?

Les pressions sempre les hem tingut i sempre les tindrem. Quan abans ens acostumem a tenir les pressions i a no deixar que transcendeixin ni que influeixin en el nostre treball, millor. Seria utòpic intentar que la gent no vulgui influir en els nostres continguts. Però, la nostra obligació és amb l’audiència. Ella és qui ens tria, i ens tria si som imparcials, fidels a la realitat, estrictes i no sucumbim a les pressions que rebem.

Com està afectant en el dia a dia l’aplicació del 155?

Només hem tingut una incidència durant l’etapa electoral a través de la Junta Electoral Central, que sí que ens va limitar la manera d’adreçar-nos a determinades persones o descriure determinats fets. Com per exemple, la manera d’adreçar-nos a Carles Puigdemont a qui no podíem nomenar "president". Aquí sí que ens hem sotmès a un dictamen de fora però superat aquest període podem tornar a utilitzar el llenguatge que creiem més oportú per explicar les notícies als espectadors.

Fa uns anys va treballar també al telenotícies de TVE, quines són les principals diferències que ha trobat amb TV3?

Són dos mitjans que tot i tractar la informació, i tot i ser dos mitjans públics, per dimensions ja són diferents. L’àmbit d’abast del telediari de TVE és immens. El telediari de TVE es veu a tot el món, en el cas de TV3, el marc és molt més petit i per tant el missatge s’ha d’adequar a la gent a la qual et projectes. Els mitjans que té TVE també són molt superiors als de TV3. La seva xarxa de corresponsals arreu del món permet cobrir de primera mà les notícies, sense dependre de les agencies d’informació, com en el cas de TV3, encara que també té les seves corresponsalies. La manera de treballar també és diferent: a TVE hi ha molta més gent, té molts més anys que TV3 i té un nivell d’experiència molt gran, que és molt enriquidor.

A part del telenotícies ha participat també en programes com Testigo Directo o Entrelínies basat en la investigació. En quin àmbit és sent més identificat?

Fins fa poc, el que havia fet més, eren programes de reportatges. Els reportatges et permeten aprofundir en les notícies, esbrinar coses que el dia a dia de la informació no et dona i realment és molt gratificant perquè sents que la teva funció i la teva feina periodística té un resultat. Tant Testigo Directo com l'Entrelínies, que és el programa en el qual he estat més temps, m’han permès aprofundir en un gènere que m’apassiona: el reportatge. Tot i això, on hi he dedicat més temps és al telenotícies. El telenotícies et dona més varietat, més opcions de tractar coses simultàniament. No des de l’aprofundiment, però si des d’un panorama global. 

Ambdues coses em semblen interessants i estic satisfet d’haver tingut l’oportunitat de provar els dos gèneres. També he provat l’entrevista, a la que m’he pogut acostar en altres fases de la meva carrera professional, i el del debat que és un gènere molt interessant.

Malgrat portar tants anys a la televisió, va començar a la ràdio. 

La ràdio m’ha donat moltes eines per després poder treballar a la televisió. Per exemple, m’ha facilitat poder superar les oposicions per entrar a treballar a la televisió. L’experiència en els diferents mitjans sempre és enriquidora però has de saber fer un esforç d’adequació al llenguatge propi de cada mitjà. La ràdio és més directa, la televisió és més aparatosa i requereix un treball en equip.

IMG_2281

Ramon Pellicer durant un moment de l'entrevista. (Rubén Navarro / DOBLECHECK) 

Com condicionen la seva vida familiar els horaris dels telenotícies?

Tinc tres fills de entre 8 i 13 anys i poder treballar els caps de setmana m’ha permès dedicar-los un temps que abans no tenia perquè feia el telenotícies vespre. Aquest temps em permet portar-los al col·legi i compartir amb ells les seves activitats extraescolars. També puc estar pendent dels seus deures i de la seva evolució. Ara els visc molt més. Crec que estan en una etapa de la seva vida que si no la vius ara, ja no la pots recuperar.

Això té un preu: El cap de setmana, que és el seu moment de lleure, quan ja no tenen deures, no em tenen a mi per poder jugar. Tanmateix, estic molt content de viure aquesta etapa d’organització professional i familiar.

Per què va decidir fer-se periodista?

Arriba un moment a la vida on has de decidir què és el que vols fer en aquesta societat i és una gran responsabilitat triar-ho. A COU va ser el moment on vaig fer una reflexió i vaig pensar: En què sóc menys dolent? Quines són les meves aptituds? En aquesta anàlisi vaig arribar a la conclusió que com en la meva etapa escolar ja havia estat el director de la revista de la meva escola i el lector oficial cada vegada que hi havia un acte, per què no fer Comunicació? Periodisme? Vaig entrar a la carrera i vaig començar a fer pràctiques des de primer. Va ser en aquell moment que vaig descobrir que era la feina a la què em volia dedicar.

Quins consells donaria a un estudiant o periodista que comença ara?

Doncs que no esperin acabar la carrera per poder treballar. El periodisme és una carrera eminentment pràctica. A més, dins de la Universitat tenen l’oportunitat de fer pràctiques de molt bona qualitat i tutelats per uns professors. Al començament no cobraran res per fer aquestes pràctiques. Penseu que jo, no només no cobrava, sinó que em costava diners perquè havia d’anar a fer pràctiques a Ràdio Mollet i havia de pagar-me el transport i el material que necessitava per fer el programa de ràdio. Això vol dir que és una inversió necessària per a guanyar una experiència que no té preu.

Quin és el millor consell per presentar un telenotícies?

Sigues tu mateix. Tal com ets a la vida, tal com et relaciones amb el teu entorn t’has de relacionar amb l’objectiu de la càmera. Has de mirar aquest objectiu i imaginar que t’estàs adreçant algú. Transmetre aquest sentiment, aquest esperit, aquesta naturalitat, aquestes ganes d’explicar-li les coses. Si aconsegueixes aquesta màgia, que no és fàcil, aconseguiràs avançar molt en el teu paper de presentador.

La mirada és bàsica perquè la gent quan mira la televisió i et veu està mirant els teus ulls. Quan tu mires a l’objectiu de la càmera estàs mirant als ulls de l’espectador. El domini d’aquesta tècnica et portarà en el futur a ser més eficaç en aquesta professió. 

Quins són els valors que creu que l’han fet arribar on és ara? Li agraden els reptes?

Els valors personals imprescindibles en aquesta feina són: l’honestedat, que és un valor comú en moltes més feines; la necessitat de defensar sempre la veritat; i lluitar per esbrinar que el que expliques és fidel a la realitat. Són valors imprescindibles en la nostra professió perquè són els que generen una cosa bàsica que tens amb els teus oients que és la confiança. A partir de la confiança es genera un altre valor imprescindible que és el de la credibilitat.

L'entrevista amb el periodista Ramon Pellicer s'ha realitzat al plató de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC Barcelona / DOBLECHECK)

Ha aconseguit alguns dels objectius que es va proposar quan va començar el seu camí professional? 

M’agraden els reptes. He de confessar que, quan era jove, m’havia passat pel cap mirant la televisió que alguna vegada m’agradaria poder treballar en aquest mitjà. M’agradava pensar que seria presentador, fins i tot m’ho havia imaginat en la ràdio. També vaig pensar en fer doblatge i de moment ho he aconseguit. Però, el més important no és assolir els reptes sinó tenir-ne sempre de pendents. Assolir-los t’aporten confiança. Per exemple, fa uns anys vaig aconseguir un repte que no té res a veure amb el Periodisme: ser capità d’iot. Això implicava matemàtiques que no era una de les assignatures que havia triat però vaig haver-me de posar les piles fins a aconseguir-ho.

A la vida t’has de crear reptes cada dia i te’ls has de posar ben lluny perquè el que et forma, el que és gratificant, el que t’ajuda, el que et serà útil a la vida serà el trajecte fins a aconseguir-los.

Té algun repte ara?

Sempre tinc reptes. Ara vull ajudar els meus fills en tot el que pugui perquè la seva formació sigui la més completa possible. Vull que en el futur aconsegueixin ser feliços en la feina que triïn i això crec que ha de començar des d’ara per dotar-los de les eines necessàries per a que es puguin fer un camí en aquesta societat complexa en què vivim.

Hi ha algun dels seus fills que digui "papa jo vull ser periodista"?

M’ho diu la meva filla gran, la Martina. Jo crec que encara és d’hora però m’agrada que s’hi fixi. Jo els hi dic que quan vulguin dedicar-se a alguna cosa estiguin segurs del que volen fer, i si no ho estan que ho provin i que no tinguin cap inconvenient en canviar de criteri. Tots ens podem equivocar i està bé que els erros ens ajudin a afinar nou objectius. No sé si la gran acabarà sent periodista, ni si la mitjana acabarà sent cambrera ni el petit futbolista. Que siguin el que vulguin, però el que facin ho facin perquè estan convençuts, perquè els complau, perquè són feliços fent-ho i perquè creuen que poden contribuir d’alguna manera decisiva a ajudar a la societat. 

Quan arriba a casa comenta amb els seus fills les notícies que ha presentat o com l’han vist en televisió?

No. Si els meus fills estan a casa i jo a la televisió fan zàping i intenten mirar altres coses que per a ells són més interessants . Però sí que és cert que de tant en tant quan senten alguna notícia que els implica m’ho pregunten i busquen el meu punt de vista.

I quan el veuen representat al programa Polònia què li diuen?

Doncs els hi fa gràcia i s'ho prenen com un joc. Veuen que és una caracterització d’un personatge que de vegades se m'hi assembla molt. Per a mi també és un joc. M'agradaria fer un reconeixement als que m’imitaven, en aquest cas al Carles Latre, perquè crec que té molt mèrit haver pogut crear un personatge que s’aguanta sol i té una vida i una personalitat pròpia.

Quin moment de la seva carrera televisiva no voldria veure mai repetit en vídeo?

Sóc conscient que la meva imatge és pública i això té efectes secundaris. No tindràs la mateixa llibertat d'anonimat de la que sí gaudeixen les altres persones i estàs sotmès a la crítica, l’anàlisi i l’opinió dels altres. Ho has d’acceptar. No val dir: només vull les coses positives de la feina que faig i no vull les negatives. És un pack que has d’acceptar del tot.