Margarita Bosch: «Volia deixar de “fer gargots” per començar a “escriure amb majúscules”»

Tot i haver consolidat una carrera de rigor institucional com a mà dreta de l'Anna Erra i de l'actual alcalde Albert Castells, la seva inquietud personal l'ha portada a fer un gir cap al món de les lletres, formant-se a la UOC i a l’Ateneu Barcelonès. Aquesta passió literària s'ha materialitzat en la creació i consolidació del Club d’Escriptura de la Biblioteca Pilarín Bayés, un projecte nascut el 2023 on setmanalment guia un grup de creadors per polir la paraula i la ficció. Així, la Margarita ha aconseguit transcendir la gestió política per convertir-se en una peça clau de la dinamització cultural de Vic, demostrant que el rigor de l'agenda oficial és perfectament compatible amb el ritme i l'ànima de la literatura.

Quina ha estat la teva formació professional i no profesional?

La meva base es va construir a Taradell i es va acabar de polir a l’Institut Jaume Callís de Vic. Des d’allà vaig fer el salt directe al mercat laboral, on vaig estar treballant a diverses feines sempre enfocades a l’àmbit administratiu. Vaig estar treballant al departament de logística d’una empresa molt gran de la comarca d’Osona fins que, el 2009, van tancar i tota la gent que treballava allà ens vam quedar sense feina. No obstant, a partir d’aquí la meva vida laboral va canviar cap a bé: vaig veure que hi havia places per borses per treballar a l’ajuntament de Vic, vaig fer els exàmens per accedir-hi i em van agafar. A partir d’aquí, vaig acabar treballant a la regidoria d’educació de Vic durant 5 anys. Finalment, el 2015, quan l’Anna Erra – alcaldessa d’aquell moment – va optar per demanar-me si volia formar part del seu gabinet vaig acceptar. Aquí vaig estar-hi vuit anys, fins que l'alcaldessa va ser presidenta del Parlament de Catalunya. La vaig acompanyar i vaig estar treballant per a ella a Barcelona durant un any. Quan va acabar la seva regidoria, vaig canviar i actualment formo part del gabinet de l’alcalde Albert Castells. Per això m’agrada dir que, a vegades, les coses que semblen desgràcia realment són una sort; aquell acomiadament va ser la meva sort.  

Has explicat que el 2009 molta gent va viure el tancament d’empreses com un drama, però tu ho descrius com una "sort". Per què ho defineixes així?

En aquell moment treballava al departament de logística d'una empresa del sector de l'automòbil. Si no hagués estat per l’ERO, segurament m'hi hauria quedat molts anys per comoditat. Però aquella "desgràcia" em va espavilar. El fet d’haver pogut treure'm unes oposicions a l’Ajuntament de Vic em va obrir portes que mai hauria somiat, tal com he dit, primer a Educació, després a l’alcaldia i fins i tot un any com a secretària de la presidenta del Parlament de Catalunya. Va ser una oportunitat vital.

I pel que fa a la banda no professional, quina formació has tingut? 

Paral·lelament a la feina de despatx, sempre ha bategat en mi una pulsió per la lectura i l'escriptura. Sempre he escrit diferents coses pel meu compte, però va arribar un moment en què vaig sentir que no en tenia prou amb ser autodidacta; necessitava una estructura. Per això vaig decidir formar-me a l’Ateneu Barcelonès: vaig fer una formació en narrativa i, posteriorment, una en novel·la. Així, durant tres anys, els meus dissabtes consistien en baixar a Barcelona per submergir-me en l’escriptura. Tot i que la pandèmia ens va obligar a tancar-nos i a seguir a través d’una pantalla —perdent una mica d’aquella escalfor humana amb el professor i els companys—, aquells anys van ser els que em van donar les eines per construir la base literària que tinc avui. 

En quin moment la literatura va passar de ser un interès personal a convertir-se en una necessitat de formació seriosa?

Sempre havia escrit coses per a mi que “guardava en un calaix”; coses que guardava de manera íntima. Però hi ha un instant en què la intuïció em va dir que, si realment volia construir un relat que tingués una base sòlida o una novel·la que bategui, no n'hi ha prou amb la vocació. L’escriptura és un ofici que té part de màgia, és cert, però sobretot té molta tècnica. Així que vaig decidir que volia entendre els mecanismes de la ficció, saber per què una frase funciona i una altra no, etc. Va ser aquesta set de rigor la que em va portar a buscar una formació més acadèmica; volia deixar de "fer gargots" per començar a "escriure" amb majúscules.

Quan et van proposar liderar el curs d'escriptura a la Biblioteca Pilarín Bayés, quina va ser la teva primera reacció? 

Vaig dir que no. De fet, vaig dir que no fins a tres vegades. Em semblava un repte massa gran perquè jo no soc docent; em feia vertigen. Em semblava una responsabilitat massa gran posar-me al capdavant d’un grup de creadors. Però el director de la biblioteca va insistir molt perquè coneixia la meva formació, la meva vocació i la meva inquietud. Penso que, a vegades, necessites que algú altre vegi en tu una capacitat que tu encara no t'has atrevit a reconèixer. Precisament gràcies a la seva empenta i a la seva aposta per mi, vaig acabar acceptant. Així doncs, a la tercera insistència vaig pensar: "Provem-ho, si no surt bé, no serà la fi del món". 

Avui, aquella resistència s’ha convertit en una de les experiències més gratificants de la meva vida. I n’estic molt contenta.

Quin era i/o és el teu objectiu amb aquest club?

L'objectiu principal és gaudir de les lletres. És a dir, més enllà d'ensenyar on va una coma, el meu objectiu és crear un espai on les paraules ens connectin. Volia ajuntar persones amb les mateixes inquietuds, per molt diverses que fossin, per tal de compartir la passió per escriure. Vull que els participants trobin la tècnica que necessiten per treure el que porten dins, però sobretot que s'ho passin bé compartint els seus textos. I, realment, crec que ho estic aconseguint: som un grup molt divers, gent que potser no coincidiria en cap altre lloc, però que compartim una passió i gaudim junts. 

Com a persona que el dirigeix, com planifiques les classes?

La planificació ha anat evolucionant amb el grup. Al principi planificava les classes des de zero, ensenyant els elements bàsics per construir un bon relat: disseccionàvem el narrador, els punts de vista o l'estructura del relat des de zero. Ara que ja fa temps que treballem junts i que el grup està consolidat, les sessions són més dinàmiques. Busco petits reptes, exercicis que els obliguin a sortir de la seva zona de confort per seguir polint l'estil. Ja no parlem només de teoria, sinó de com aplicar-la per fer créixer la seva pròpia ficció.

Quants cops al mes us trobeu i quina és la durada exacta de cada sessió? Us dona temps a tot el que planifiques?

Ens trobem un cop cada 15 dies en sessions d'una hora i mitja o dues. Al principi ho fèiem cada setmana, però era massa estressant per a la gent que treballa o estudia; escriure requereix temps, i llegir el que han escrit els altres encara més. Em vaig adonar que amb aquest ritme quinzenal podem aprofundir millor en els textos. No tenim pressa, i això és un gran avantatge; ens permet arribar on vulguem sense pressió.

Creus que la gent ve al club de la biblioteca a aprendre tècnica o en realitat venen a desfogar-se i explicar la seva vida a través del paper?

Crec que fan ambdues coses. Molts venen amb ganes d'aprendre com s’escriu, de tenir més recursos per escriure millor, etc, i he vist una evolució en els participants, és cert. Però és inevitable que, quan escrivim, hi posem una mica de nosaltres mateixos. Encara que estiguis inventant una història de ciència-ficció, sempre hi ha un tros de la teva biografia, una por o un desig amagat entre línies. Al club hem creat un espai de confiança on aquest "desfogar-se", tot i que no ho definiria exactament així jo, flueix de manera natural a través de la ficció.

Teniu algun suport on guardeu tot el que escriviu (una carpeta compartida, un blog, un recull imprès) o cada text es queda en la sessió on s'ha creat?

Pel que fa a aquest aspecte, es pot dir que també hem evolucionat: hem passat del correu electrònic a un Drive compartit meravellós. Allà hi queda tot penjat: els apunts tècnics, els exercicis i els treballs de tothom. És un suport digital que garanteix que tota la feina feta i tot el talent abocat romanguin accessibles per a la posteritat, o almenys per a nosaltres, estiguem o no al club en el futur.

Escriviu relats diferents cada sessió o feu produccions a llarg termini?

Combinem les dues coses: fem exercicis concrets i microrelats, però també hem impulsat projectes grans. Com a grans projectes a llarg termini, l'any passat, cada membre va editar un petit llibre que es va exposar a la biblioteca perquè els lectors el poguessin fullejar i ara estem treballant en un repte inèdit: un relat llarg compartit entre tots els membres del club, on tots col·laboren per construir una única història aplicant tot el que hem après. 

Tens pensat continuar molt més temps amb el club?

Sí, sempre que la gent vulgui jo estic disposada. M'encantaria seguir amb aquest grup perquè ja estan molt preparats; de fet, n'han sortit projectes de novel·les molt potents. Però, si algun dia hagués de començar de nou amb gent nova, també ho faria. M'omple molt veure com algú descobreix la potència de la seva pròpia veu.

Com t’agradaria que els participants et recordessin al club i a tu en un futur? 

M'agradaria que recordessin el club amb un somriure sincer. La Biblioteca Pilarín Bayés de Vic és un lloc lluminós, i vull que el record del club tingui aquesta mateixa llum. M'agradaria que em recordessin com algú que no només els va ensenyar a escriure, sinó que va crear un lloc on valia la pena ser-hi; una persona que va intentar que el club fos "una mica més que un club".