Aina Tremoleda: “Volia fer una oda al Pakistan: és un país que té punts de controvèrsia, però és meravellós”

Aina Tremoleda (1991) és professora de llengua i literatura catalana, orgullosament figuerenca i empordanesa. Actualment viu a Badalona, on fa classes i gaudeix d’un ampli ventall d’activitats culturals, gastronòmiques i d’oci, sense allunyar-se gaire de les seves arrels. Al llarg de la seva trajectòria, ha viscut a Irlanda, París i Berlín, on ha pogut enriquir la seva mirada cultural. L’any 2019 va viatjar al Pakistan amb un grup d’amics, sense saber que aquella aventura improvisada acabaria convertint-se en una forta font d’inspiració. Ara s’estrena en el món literari amb la seva primera novel·la, Cels grisos, cels blaus (Editorial Pont del Petroli), un viatge de creixement personal a través dels ulls de la Sara Roig, la protagonista del llibre, qui haurà d’aprendre a adaptar-se a la seva nova realitat al Pakistan. 

Quin va ser el seu primer contacte amb l’escriptura? 

Sempre recordo haver tingut certa fascinació pel món de la literatura, sigui com a lectora o admirant personatges d’escriptors. Una de les meves sèries preferides infantils era sobre una periodista. També escriure un diari personal o contes de nena. A mesura que m’anava fent gran, molt empesa i motivada pels meus pares, participava en certàmens d'escriptura, tant a l'institut o a l'escola. Era una cosa que sempre estava allà. Anava fent coses més per a mi, fins que vaig trobar una idea que em va semblar que podia tenir prou cos per poder-la portar més enllà.

Com arriba a Cels grisos, cels blaus?

Aquest llibre sorgeix d'un viatge fet al Pakistan. És una novel·la que va néixer allà. No tenia cap expectativa d'escriure res, però la idea em va venir i vaig veure que la història que s'havia creat al meu cap donava per fer més del que havia fet fins a aquest moment; que eren relats breus. Tenia una estructura amb un plantejament, un nus i un desenllaç, i una acció més concreta. Em vaig animar i vaig anar desenvolupant la història i aquí la tenim.  

Als agraïments parla del seu pare. Quin paper va tenir en tot el procés del viatge i l’escriptura? 

Ell és una mica culpable perquè em coneix moltíssim. Poc abans de marxar de viatge al Pakistan, em va regalar una llibreta i cada vegada que l'hi dic s'emociona. Només em va dir: “Perquè te l'emportis al viatge, prenguis notes i escriguis les teves impressions”. Ho va fer absolutament amb aquesta intenció de donar-me ales i potser a mig obligar-me, com volent-me dir: "Va, agafa coses per escrit que jo sé que d'aquí potser en trauràs alguna cosa". I així va ser.

Què li va cridar l’atenció de la cultura del Pakistan?

El que em va atraure molt és el fet que és un país ple de contrastos. Anava amb la idea que podem tenir quan pensem en un país com el Pakistan, l'Afganistan o l'Índia, que és aquest caos i ciutats enormes plenes de gent amb molta calor. Això m'ho vaig trobar, però vaig descobrir que hi havia tot un altre Pakistan del qual no era conscient que existia, tota una zona molt rural, una societat molt generosa i molt acollidora. És un país que té molts països a dintre i probablement en té més dels que he vist, i que m'he quedat amb ganes de veure. Tot això em va atraure molt i el que volia mostrar era, sense cap mena de dubte, la impressió positiva que havia rebut i que és desconeguda per a molta gent. Tots tenim referents pakistanesos propers que es limiten al del supermercat 24 hores o als veïns del barri que veiem. Però no sabem res més enllà d'això. Vaig trobar un país absolutament espectacular amb una cultura molt rica i vaig pensar que això s'havia de veure. I ho vull donar a conèixer des de la meva humil perspectiva.  

La història de la Sara Roig està basada en fets reals?

No és una història verídica, però ho vaig concebre tot com si ho fos. Al Pakistan vaig conèixer moltíssima gent perquè anàvem acompanyats d'un noi que és d’allà i que viu a Badalona des de fa molts anys. Una de les persones que vam conèixer era un noi mig berlinès, mig pakistanès. La Sara, protagonista del llibre, és mig barcelonina, mig pakistanesa. Vaig trobar un punt de connexió amb un fet molt important de la vida d'aquest noi que també li passa a ella, i això em va donar una sèrie d'idees que li donen la veracitat de dir: hi ha situacions que culturalment a nosaltres ens semblarien inimaginables, però que encara avui dia poden passar en un país com el Pakistan, en el mateix any en què vivim nosaltres. És una història que és fictícia, però té molta part de veritat, tant del que jo vaig veure allà com de les persones amb qui vaig parlar.

Com ha viscut el fet d’escriure sobre una realitat que no és pròpia?

Em va generar inquietuds perquè em feia por que alguna persona pogués sentir que això no corresponia a la realitat, que m'estava posant on no em demanaven o que estava envaint la veritat d'algú. Realment el que volia era fer una oda, tot i que el Pakistan té punts de controvèrsia, és un país meravellós. Però com que la història l'explico a través de la veu d'una noia que és de Barcelona i com ella viu la realitat un cop arriba allà, em vaig quedar amb la consciència molt tranquil·la. És la realitat de la Sara, camuflada en part de la meva realitat, perquè també m’he inventat realitat seva, però d'aquesta manera vaig pensar que és com ella, una noia d'aquí, viuria anar cap allà.  Per tant, ens hauríem d'enfadar amb la Sara i no ho podem fer. Així, em vaig quedar tranquil·la.  

Ha tingut por de no representar bé el Pakistan?

Sí, perquè tot i que allà vaig conèixer noies i dones, no era l'habitual. Vaig fer aquest viatge amb un grup de sis nois i dues noies. Els nois van parlar dues vegades amb dones allà, perquè elles sempre tenen els seus espais a part, tant sigui a dintre de casa com a fora. Les noies vam poder interactuar una mica més amb algunes dones quan se'ns convidava dintre de cases, a la zona femenina. Em feia por no fer justícia a la realitat d'aquestes dones, que crec que viuen en una situació complicada i limitada en molts casos.  Però també tinc notes a la novel·la on situo algun personatge femení que es torna còmplice de la Sara i era una mica aquest homenatge a les dones fortes que intenten mantenir la seva voluntat en una societat que no els hi permet fer-ho.  

Si hagués de descriure el llibre en tres paraules, quines serien?

Que difícil! Aquesta pregunta no me l'havien feta encara. Diria tendra perquè he intentat que tant la protagonista com el país despertin tendresa. L'altra, valentia. És essencial en el viatge de la protagonista, per últim, creixement perquè la protagonista ha de superar adversitats i dificultats personals, i comença sent una persona i n'acaba sent una altra. 

Està treballant en nous projectes?

La veritat és que tot això tan bonic que estic vivint amb aquesta primera novel·la m'està donant molta energia per fer altres coses. Quan ja vaig tenir el projecte acabat, tancat i a punt de publicar vaig començar a donar una mica de forma a una altra història que em rondava pel cap de feia un temps. No vull dir-ho massa ràpid perquè encara és aviat, però sí que estic engrescada a començar un nou projecte. M’agradaria seguir explorant el món de l'escriptura.  

Estem parlant d’una segona obra?

Vull pensar que sí. Estic molt motivada perquè la resposta sigui sí. No té per què ser una segona part. Crec que Cels grisos, cels blaus és una història que té un principi i té un final obert, però no toca ara continuar-la. M'agradaria explorar altres escenaris.